Català
Français
Occitan
Español
English
anterior
El foc
pròxim
El foc és l’element central de la vida de les societats, com ho són també l’aire, la terra i l’aigua. El foc és un amic que dona vida, escalf, i permet la cocció dels aliments. El domini del foc ha estat un element constant en la història de la humanitat i és també present en nombroses celebracions festives i rituals, profanes i religioses.
Amb el seu poder captivador, el foc està molt vinculat al ritual: marca el pas a cada una de les nostres fases com a individus, ens construeix com membres d’una comunitat. Nombrosos elements de patrimoni immaterial, a tots els continents, es basen en el foc: diables, dracs, falles, fogueres, cremes,… La seva visió sempre provoca una barreja de culte, de por i d’admiració…
El foc, amic i enemic
El foc pot ser un amic que dona vida, escalf i permet la cocció dels aliments. El domini del foc pels primers humans fou un punt d’inflexió en l’evolució humana perquè els permetia incorporar a la dieta aliments cuits, expandir l’activitat humana durant la nit i protegir-los dels depredadors. Però el foc també pot ser un enemic, un element potencialment destructor que provoca incendis i que cal controlar.
Cada casa, un foc
La importància del foc es manifestava en el fet que el sistema de recompte de les cases i dels seus habitants es feia a partir del nombre de focs. Els fogatges foren durant molts segles el sistema de recompte de la població per recaptar els impostos a tot el territori pirinenc. El fogatge es basava en els focs: un foc era una casa, una família, i per tant una part del territori i una unitat contributiva. A Occitània, hi ha antecedents de fogatges des del 1295. A Catalunya fou instaurat per les Corts Catalanes el 1368.
El culte al foc
L’admiració i por al foc, i el desig de controlar-lo, es constata en el fet que el foc ha estat utilitzat com a element de culte religiós des de la prehistòria. La veneració del foc ha estat el tret característic de quasi totes les societats, al llarg de la història. La simbologia del foc està present en nombrosos rituals religiosos: en el cristianisme, per exemple, en la celebració de la Pasqua.
A les societats agrícoles -com les pirinenques- la veneració o culte al sol s’articulava seguint els dos solsticis: al de l’estiu al juny, quan més hores de sol hi ha i el moment en que es recullen les collites; i al de l’hivern al desembre, quan comencen a créixer les hores solars que marquen el principi d’un nou cicle. La manera de ritualitzar aquest pas de les estacions era a través de l’expressió d’un culte simbòlic al foc i al sol. Això és el que explica que en els dos solsticis, que en la nostra cultura es representen en les nits de Sant Joan i de Nadal, hi siguin presents tant el sol com el foc.
Prometeu, el déu del foc
En la mitologia grega, el mite que explica l’origen del foc és el de Prometeu, el nom del qual, en grec, significa ‘vident’.
Segons aquest mite, Prometeu, que gaudia enutjant a Zeus, creà els éssers humans amb argila mullada amb les seues llàgrimes. Prometeu, enfadat amb Zeus, decidí prendre una mica del foc sagrat per lliurar-li’l a la humanitat. Per això, aquest museu virtual porta el nom del déu grec.
Prometeu donant el foc a la Humanitat (1817), d’Heinrich Füger. Obra de domini públic.
anterior
pròxim