Unes festes sostenibles

Durant el període COVID-19 el 2020, les festes van quedar també afectades. Les solucions adoptades foren de tres tipus.

1) En algunes poblacions van optar per suprimir-les, especialment el 2020 i sobre tot a la banda francesa, per la prohibició governamental, amb una interrupció dolorosa que feia molts i molts anys que no s’havia produït, fins i tot en anys de guerres. Malgrat la prohibició, alguns pobles van fer igualment brandons per remarcar la data al calendari, aplegant-se grups de gent propera.

2) Celebracions reduïdes i limitades a la població local.  Alguns dels fallaires del Pallars Sobirà (Alós, Isil, València d’Àneu y Alins) y Pallars Jussà (Pobla de Segur), amb el suport de la Càtedra d’Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus, varen fer un vídeo en el que demanaven a la gent de fora del poble que “no vinguis, queda’t a casa, fes-ho per nosaltres, fes-ho per la nostra gent. Tornarem”. A Isil, per exemple, es va fer un acte simbòlic restringit als veïns i veïnes del poble, el que va permetre fer fins i tot la baixada, però amb menys fallaires. Alguns veïns consideraren que feia anys que les festes no s’havien celebrat tant bé, perquè tornava a ser una festa petita i sense turistes.

Un veí de Durro, Enric Plaza, a la publicació Pirineus Digital deia: “La pandèmia ha tret turistes però ens ha permès recuperar unes falles més autèntiques”.

3) Aplaçament o canvi de calendari. Aquesta opció es va contemplar a alguns llocs, com a Andorra, traslladant la festa al solstici d’hivern del 2020, però de nou la pandèmia no va permetre fer les falles. 4) Actes simbòlics i alternatius, com la crema de les falles en grups d’amics o familiars, o la realització d’un petit acte simbòlic com a Andorra, on es va rebre la flama del Canigó i es va aprofitar per fer un acte simbòlic amb la presència dels fallaires, però sense fer rodar les falles.

El 2021, tot i que es va mantenir la no celebració en algunes poblacions, les festes es van poder realitzar, tot i que amb mesures restrictives o en dates diferents. En tot cas, el període COVID-19 ha fet reflexionar les comunitats sobre l’essència de la pròpia festa, sobre els seus reptes futurs de sostenibilitat i sobre el significat de les festes en les pròpies comunitats.

La relació de les festes amb el turisme és molt desigual. A la majoria dels pobles en que se celebra la presència dels forasters és mínima, limitant-se als veïns, gent que té una segona residència i alguns amics o familiars. Per contra, en algunes poblacions la presència de turistes -sobre tot després de la Declaració per la UNESCO- ha compartat una massificació, tant en relació al nombre de fallaires participants com també d’espectadors. L’encesa de falles per la gran quantitat de fallaires i ha provocat que alguns pobles limitin el nombre de fallaires. A Boí, per exemple,

Boí, es va fer pública una circular el 2017 on s’acotava el nombre màxim de fallaires en 150, i d’aquests només podien baixar els veïns del poble més un per casa, els empadronats a la Vall i els titulars de segones residències. Així, es pretenia reduir la massificació que porta a baixar falles a moltes persones de fora dels pobles, especialment turistes.

El principal problema, tanmateix, són la presència d’un gran nombre d’espectadors. Les restriccions de vehicles als accessos ja fa anys que es produeixen per evitar col·lapses de trànsit i d’aparcament.

La capacitat limitada dels petits pobles pirinencs és limitada. En el cas d’Isil, els veïns que hi viuen tot l’any, uns 40, es poden multiplicar per 100 el dia de Sant Joan, arribant en alguns anys a unes 4.000 persones. La presència del turisme massiu en algunes poblacions durant les falles comporta una elevada ocupació hotelera, amb beneficis econòmics, però alhora comporta riscs tant per a la sostenibilitat i seguretat de la festa com per poder mantenir una festa que, sobre tot, és de les comunitats locals.

Al costat francès, el desafiament consisteix en respectar la intimat de les celebracions del poble a l’entorn del foc comunitari, obrint-se tímidament al públic exterior, a excepció de Banhères de Luishòn,  una ciutat termal amb un gran nombre de turistes.

Al costat francès, en les celebracions dels brandons la divisió de les feienes està ben marcada: el treball de tallar i preparar el brandó és una feina generalment masculina, mentre que l’organització i l’animació de la vetllada és una fein mixta a càrrec de les associacions o ajuntaments. Les dones poden avui ocupar llocs de responsabilitat (com a presidenta de la comissió de festes o alcaldessa) i no passen a ser únicament espectadores, com era en el passat.

Poc a poc, doncs, aquestes diferències han anat superant-se, tot i que en alguns casos fa molt pocs anys i no sense resistències i debats.

A Taüll, la baixada de les falles estava reservada als homes fins al 2008. Llavors en un referèndum entre els veïns es va decidir que les dones no podien baixar les falles, però un grup de sis dones varen sumar-se al descens de les falles, el que va originar una controvèrsia local, fins al punt que el faro no es va encendre en protesta per aquesta presència femenina. Un any més tard, un grup de fallaires van fer un itinerari alternatiu protestant per la participació de les dones. Des del 2010, les dones baixen les falles sense més problemes.

A La Pobla de Segur, la participació de les dones en la baixada no es va aprovar fins el 2018, en una Assemblea de l’Associació Cultural de Fallaires i Pubilles de la Pobla de Segur que organitza la festa. La decisió es va prendre a petició de dues sòcies que reivindicaven que “les tradicions han d’evolucionar tal com evoluciona la societat i s’han d’anar adaptant a les noves circumstàncies que sorgeixen al llarg dels anys, ja que, si no, acaben molt desvinculades de la població i al llarg del temps la gent ja no s’hi sent identificada”. L’Associació organitzadora va comunicar que “a partir d’ara, a les falles de la Pobla de Segur, tant homes com dones podran exercir el rol que més els convingui, sense alterar l’estructura de la festa, que demana que les parelles estiguin formades per una persona vestida de fallaire i una de pubilla”.

L’evolució de les pràctiques de patrimoni immaterial vers la plena igualtat de gènere és un principi bàsic de la UNESCO respecte a les inscripcions en la seva Llista Representativa.