Català
Français
Occitan
Español
English
El Patrimoni Cultural Immaterial forma part de les declaracions de la UNESCO per a la preservació del patrimoni i va néixer com a conseqüència de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial del 2003. El Patrimoni Immaterial es defineix com « los usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que lis son inherents- que las comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com part integrant del seu patrimoni cultural». (Art.2)
La Llista Representativa inclou aquelles celebracions o elements de patrimoni immaterial que compleixen una sèrie de criteris com ara el seu caràcter de patrimoni immaterial, el fet que la inscripció contribueixi a la seva presa de consciència i diàleg, que continguin mesures de salvaguarda i que la seva candidatura hagués estat fruit d’un procés participatiu. Podeu conèixer el contingut de les llistes aquí.
L’elaboració de la candidatura a la UNESCO fou liderada pel Govern d’Andorra. Va ser fruit d’un llarg treball coordinat i impulsat per les comunitats fallaires, per organitzacions no governamentals i presentada pels estats d’Andorra, Espanya i França. L’expedient incloïa 63 pobles. La candidatura anava acompanyada de diferents documents on els governs locals i els organismes vinculats a les festes recollien les diferents denominacions i característiques de les festes.
A la regió pirinenca les festes de foc tenen lloc tots els anys durant la nit del solstici d’estiu. Quan cau la nit, els habitants baixen amb torxes enceses des dels cims de les muntanyes cap als seus pobles i ciutats, calant foc a tot un seguit de fogueres preparades a la manera tradicional. Per als joves, el descens de la muntanya és un esdeveniment d’especial importància, ja que simbolitza el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta.
Es considera que les festes de foc constitueixen una ocasió per regenerar els vincles socials i enfortir els sentiments de pertinença, identitat i continuïtat de les comunitats, d’aquí que la seva celebració vagi acompanyada de menjars col·lectius i cants i balls folklòrics. De vegades s’assignen funcions específiques a determinades persones: en alguns municipis és l’alcalde qui encén la primera foguera, i en d’altres és un sacerdot què la il·lumina o beneeix. En algunes comarques, és l’últim veí acabat de casar de el poble qui encén el foc i encapçala la marxa de descens des de la muntanya.
En d’altres llocs, les joves solteres esperen l’arribada dels portadors de torxes als pobles per donar-los la benvinguda amb vi i dolços. A l’endemà al matí, els veïns recullen les brases i cendres de les fogueres i les porten a casa i horts per protegir-los. Aquestes expressions culturals estan profundament arrelades en les comunitats i es perpetuen gràcies a una xarxa d’associacions i institucions locals. El lloc de transmissió més important d’aquest element del patrimoni cultural immaterial és la llar familiar, on els seus membres el conserven viu en la memòria.
Precisió:
La descripció de la UNESCO es refereix sobretot a la pràctica que té lloc sobretot al vessant sud del Pirineu. Al nord, a Commenge i Varossa, es talla un tronc d’arbre, s’escorta i després es divideix en la seva longitud abans que s’insereixin desenes de cantonades per assecar-lo uns mesos abans del dia de Sant Joan. Aquest tronc d’arbre, anomenat “brandon” o “har/halhar” o “haro” (a Les) és quillat poc abans de la festa i després es decora amb palla i un ram de flors a la part superior. L’haro es crema per la nit de Sant Joan (24 de juny) o al voltant d’aquesta data: aquesta festa també és una oportunitat per reforçar la comunitat del poble i reconstruir els llaços socials i familiars.
Font : https://ich.unesco.org