Una nit màgica - Prometheus.Museum

següent

El foc té a totes les cultures un element purificador i per això la nit del foc està envoltada de multitud de creences, la majoria sense gaire sentit pràctic en la societat actual, però amb components simbòlics importants en les generacions dels nostres padrins. Hi ha molts rituals, llegendes, mites i creences relacionades amb la Nit de Sant Joan i amb el foc. A la nit hi conflueixen tres elements procedents del medi natural: el foc, l’aigua i el món vegetal. Com hem vist en festes del foc arreu del món, el foc té un poder simbòlic important en les religions, en els mites clàssics i en les celebracions socials.

Totes les celebracions festives tenen un poder catàrtic important, i les festes dels solsticis serien una mena de ritual d’iniciació comunitària, per marcar el pas de les generacions i l’entrada a l’edat adulta, en integrar-se en els diferents grups d’edats de les falles. Al mateix temps, tindrien també un component purificador i de fertilitat, allunyant els mals esperits, i a través de les cendres ajudant a les bones collites. Malgrat que la modernitat ha diluït les antigues creences, moltes es mantenen subjacents, tot i que ja no formen part de les nostres creences contemporànies.

Teies carbonitzades per protegir les llars

Encara hi ha qui avui s’enduu una teia carbonitzada o cendra de les fogueres per protegir les llars i els horts. Les fogueres, les falles i el fum, amb la seva atmosfera atàvica, es creia que foragitaven els mals esperits. A Isil, a la porta del cementiri, els fallaires dibuixen creus a la seva porta com a un costum relacionat amb velles creences de protecció. A molts pobles occitans, quan el foc s’apaga els joves s’ennegreixen la cara amb les cendres. A Bagà es cremaven abans les falles a la porta de cada casa per protegir amb el fum els possibles mals esperits. Aquestes creences potser avui no van més enllà de l’anècdota, però formen part del patrimoni dels habitants dels Pirineus. Cada any repeteixen aquesta festa iniciàtica i captivadora en la qual el foc és el centre de la tradició i a la nit s’hi viu una certa “màgia”.

La clau de Fontargent de Carlemany

A Andorra, els fallaires van al Coll de Fontargent, entre Andorra i l’Arieja. El fallaire major s’escull sempre el primer cap de setmana de juny, els diversos candidats, acompanyats d’un equip, han de trobar el clau d’or que penja d’una argolla de plata que s’ha amagat a la Vall d’Incles. De fet, és una mena de joc que s’inspira en una llegenda que conta que quan Carlemany creuava Andorra pel Coll de Fontargent, va clavar a la roca una argolla amb un clau per estacar-hi el cavall. Aquest clau, lluny de rovellar-se, cada nit de Sant Joan es convertiria en or. I justament el fallaire major el porta penjat al coll.

Llegendes a l’entorn de les falles

Són nombroses les llegendes relacionades amb les festes. A Isil, una llegenda explica que les festes s’iniciaren el 1487 quan la comtessa Caterina va haver de fugir del castell de València d’Àneu cap a França i va ser guiada per un grup de pagesos que duien torxes. A la Ribagorça aragonesa una altra llegenda explica també que les torxes van espantar a les tropes sarraïnes, pel que mai arribarien als Pirineus. De la mateixa manera, una llegenda andorrana explica que les boles de foc de les falles haurien servit també per espantar a les tropes sarraïnes. Totes aquestes llegendes, i moltes d’altres, tendeixen a mitificar les falles enllaçant-los amb episodis històrics. És comú en moltes festes relacionar els orígens incerts de les festes amb fets històrics, a manera d’explicació en forma de mites del passat.

Herbes remeieres i aigua

La nit de Sant Joan és una suma de rituals, pràctiques i creences de les que en molts dels casos desconeixem els seus orígens concrets i les realitats historiogràfiques, i socials que les van fer néixer. Tot i que existeixen diferències d’una localitat a un altre, la celebració de la vigília té denominadors comuns. El foc, l’aigua, les herbes, els sortilegis … Aquesta nit es suposa que les herbes remeieres collides tenen més garanties d’efectivitat: “herbes de Sant Joan, bones per tot l’any”, com diu una dita. Per això, era freqüent anar a collir herbes remeieres aquesta nit. També es pensava que la màgia de la nit podia ajudar a superar malalties concretes, com les berrugues o les hèrnies. També hi havia molta gent que prenia banys que portarien sort, o prendre la rosada abans de trenc d’alba, rebolcant-se sobre l’herba per assegurar virtuts guaridores i profilàctiques. Banyar-se en rius i estanys permetrien fer una immersió ritual tant en un sentit protector o guaridor com de trencament amb un temps passat o com inici d’un temps nou millor. La nit de Sant Joan és plena de rituals, costums, creences i pràctiques … que la converteixen en una “nit màgica”.

següent