El descens de les falles

~ 6 ~

arrow left

anterior

El descens de les falles

arrow right

següent

En els pobles en que es fa el descens de les falles (a Catalunya i Aragó) els fallaires, després d’encendre el foc al faro, comencen el descens, quan ja és de nit. Les falles es porten cap al poble, formant una llarga fila de foc visible des del poble, on la gent els rep amb alegria, música i aplaudiments. Generalment, entren primer els fallaires infantils, que han fet un recorregut més curt, i si hi ha diversos grups d’edats després els mitjans. Els fallaires adults entren al poble a peu o corrent i acostumen a donar diverses voltes pel poble, i sovint en arribar encenen les falles dels que no els han acompanyat fins al faro.

Aquest recorregut pel poble, de forta intensitat i emoció, acaba quan les falles es llencen a terra, ja sigui a la plaça, en un descampat a la sortida del poble o bé encenen la falla major. El foc ha baixat de la muntanya i els fallaires, com una espècie de transmissors del foc, l’han restituït a la comunitat. La nit continua amb danses i balls fins a la matinada.

Els faros

El faro (faro, far, Haro, taro) és un mot que ve del grec pharos, el mot propi de la illa de Pharos. Probablement, el mot va ser aplicat també a les fogueres de senyals amb propòsits bèl·lics i defensius, però també té connotacions religioses i rituals. Tindria també una utilitat pràctica, com a punts de referència lumínica.

Els faros s’ubiquen de vegades en ermites o capelles i llavors reben la denominació d’aquest lloc (com a l’ermita de Sant Quirc a Durro o l’ermita de Sant Aventí a Bonansa). Els llocs d’ubicació dels faros han anat variant al llarg de la història, i en general s’han anat aproximant al propi poble per fer el trajecte de baixada més curt. Amb tot, en alguns pobles l’alçada del faro és considerable: a Boí a 1.460 m., a Taüll a 1.760 m. o a Isil a 1.530 m.

Més enllà de la seva ubicació, els faros tenen un valor simbòlic important: és el punt des d’on -quan es fa fosc- el foc és encès i des d’allà serà portat al poble. Generalment allà els fallaires i les fallaires fan un sopar just abans d’encendre el foc, moment ritual que implica la renovació de la flama que serà portada de nou al poble pels portadors.

En funció de la llunyania del faro, els i les fallaires pugen al faro abans de sopar -per sopar conjuntament a dalt el faro- o després de sopar amb la resta dels veïns (com a Aneto). Els itineraris són molt diferents: des d’un pocs minuts fins a itineraris més llunyans, que fins i tot necessiten la combinació de 4×4 i un trajecte a peu (com a Isil).

Els descens de les falles: les serpentines

Un dels moments culminants de la festa és el descens. Les falles s’encenen en fer-se fosc i a partir del faro. És un moment màgic: de seguida les falles dels participants donen llum a la foscor, i comencen el descens en ordre. Els itineraris són més o menys llargs: entre pocs minuts i fins a tres quarts d’hora depenent de la ubicació del faro i de si hi ha bons camins o es baixa directament a través del pendent.

De lluny, la gent del poble -i fins i tot des d’altres pobles- poden veure una impressionant escena visual: les torxes baixant ordenadament des de la muntanya, en forma de serp que segueix dels camins.
L’emoció és present en el descens, amb la barreja de l’esforç físic pel descens, el pes de les falles, el fum i el soroll de les guspires de les falles. És freqüent que els participants parteixin de diferents llocs segons les edats: els infants sovint parteixen de punts a prop del poble i acostumen a ser els primers en arribar, seguits dels mitjans i finalment els adults.

L’arribada al poble

L’arribada de les falles al poble és tot un esdeveniment. Allà la resta del poble espera l’arribada dels seus “herois” i “heroïnes”, de les persones que porten el foc a la comunitat. A molts pobles, sobre tot a la Ribagorça, les falles es porten corrent en arribar al poble entre els aplaudiments del públic que les espera. Sovint es donen diferents voltes pel poble en un recorregut fixat. En d’altres pobles, com a Bagà, la gent que no ha pujat al faro encén les seves falles amb el foc que porten els fallaires. A Isil, els fallaires van fins al cementiri i amb la punta de la falla encesa fan un senyal al portal, com a senyal d’homenatge als avantpassats. A d’altres llocs donen tres o set voltes a l’entorn de l’església o de la plaça, i també hi ha els que ronden per tot el nucli abans d’acabar llençant la falla a la foguera, que amb l’increment de combustible esdevé impressionant. A Arties és el taro el que volta pels carrers i mentre el porten encès, arrossegat per mitjà de cordes, la gent el va saltant entre les flames.

Voleiar les falles enceses

A Andorra, a Saünc (Ribagorça aragonesa) i a Les (Vall d’Aran) les falles tenen la particularitat de que es fan rodar. En el cas d’Andorra, és singular que en els orígens d’aquesta celebració́ els protagonistes eren els nens i joves, però̀ als anys vuitanta, quan es va recuperar aquesta festa, foren els adults els qui la tiren endavant i la consoliden. En aquest moment es decidí que els més petits no hi prenguessin part pel perill de manipular instruments amb foc com les falles. Amb el pas del temps, es va veure necessari incorporar als infants a la festa, i és així́ com es pensà una nova falla, la falla lluminosa, que actualment fan rodar els nens i les nenes, convertint-se en el fallaires de llum. Aquestes falles són unes boles de llum de les que van canviant de color. A Andorra la Vella, l’any que un fallaire de llum passa a rodar foc, quan assoleix la majoria d’edat per poder cremar falles, té lloc el ritual del bateig del foc, que es fa a la placeta del Puial, abans de començar la cremada, i consisteix a cremar una falla tradicional al so del flabiol i el tamborí́ amb la cançó́ Més peres que fulles… La cremada de falles d’Andorra la Vella no deixa d’evolucionar i reinventar- se constantment.

Jugant amb el foc

En molts pobles es practiquen formes diverses de jugar amb el foc, tot desafiant-lo. A Bagà, a la plaça porxada, els portadors fan caure les brases a terra i juguen a intercanviar-se-les tot llençant-les pels aires. A Artíes i a mols d’altres pobles, es salta per sobre les falles o fogueres esteses a terra.
Els jocs amb el foc són moments de catarsi col·lectiva, un foc que és compartit entre els que l’han portat de la muntanya i la gent del poble que el rep. El foc és el nexe d’unió, la comunió identitària entre el veïnat que assisteixen a la festa.

El foc, símbol de la comunitat

El joc amb el foc són una forma de control del foc, el preludi de la festa que continua durant bona part de la nit. Com si fos un ritual de pas, els i les fallaires ja s’han integrat a la comunitat i els han portat el foc, símbol de la unió entre el veïnat del poble. Controlat el foc, la festa continua amb música, balls i danses…