Passat i present

~ 12 ~

arrow left

anterior

Passat i present

arrow right

següent

Les festes del foc han anat evolucionant. Els orígens són incerts, però probablement molt antics. En tot cas, l’interès de la festa va créixer amb els folkloristes i els estudiosos del Pirineu a la primera meitat del XX. Amb el despoblament dels Pirineus, la festa va entrar en una certa decadència i molts pobles deixaren de fer-la, o bé va quedar com una cosa només dels infants. Va ser més tard, als anys vuitanta quan la festa va començar a recuperar-se i a tenir major importància com a símbol d’identitat local i pirinenca.

Als noranta i a principis del 2000, moltes festes es reformularen i reinventaren en els formats actuals, amb un gran auge de les festes i la seva nova expansió en nous pobles. La reformulació de la festa comporta també la necessitat d’adaptar la festa als temps actuals, amb noves pràctiques relacionades amb la sostenibilitat, la convivència amb el turisme, o la perspectiva de gènere. La festa mira cada cop més cap al futur.

Poques referències documentals sobre el seu origen

Resulta impossible definir amb precisió l’origen de les festes. Les referències més antigues sobre les festes, segons un document recentment trobat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell per Carles Gascón és del 5 de febrer del 1543 i es refereix a una sentència arbitral establerta entre el capítol d’Urgell i el bisbe i la Ciutat d’Urgell, assenyalant-se uns conflictes entre dos termes diferents, el de Torres i el d’Alàs que d’acord amb la cita textual, havia provocat morts i ferits. El conflicte tenia a veure amb la celebració de fars i falles, i sembla que era provocat per la jurisdicció concreta de l’indret on ho volien celebrar els uns i els altres. Entre altres conclusions, la sentència arbitral indica que d’aquell moment en endavant, els veïns de Torres no podrien fer fars i falles en terme d’Alàs, i els d’Alàs no les podrien fer en terme de Torres. Aquesta referència endarrereix la celebració de les falles al Pirineu en dos segles, atès que la constància més antiga coneguda fins a la data datava de 1763 en un document de Vilaller on es fa referència a la celebració de les falles.

Al costat francès dels Pirineus, segons l’historiador Serge Brunet, els arxius donarien fe d’una disputa per Sant Joan entre Sant Bertrand de Comenge i Valcabrera (Alta Garona) el 1344: un arxiu judicial de la cort del senescal de Tolosa tracta d’un conflicte entre els habitants d’aquests dos pobles durant la celebració de les festes de Sant Joan. Tot i que algunes fonts esmenten la presència de brandons l’Època Moderna, les descripcions més acurades sobre la seva celebració no es troben fins a finals del XIX i principis del XX.

En tot cas sobta, com assenyalen Riart i Jordà, resulta una paradoxa que hi hagi escassa presència documental fins pràcticament al segle XX.

Document amb referència a les falles. Alàs, 1543, (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell)

Document amb referència a les falles. Alàs, 1543,  (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell)

L’interès per les festes pels folkloristes a Catalunya, Andorra i Aragó

A Catalunya, Andorra i Aragó van ser els estudis del folklore, amb autors com Jusèp Condó, Juli Soler, Joaquim Morelló, Joan Amades i Violant i Simorra. Ells feren  les primeres descripcions més acurades sobre les festes del foc.

El 1896, l’escriptor aranès Jusèp Condò Sambeat publica al Centre Excursionista de Catalunya un article a on descriu  la festa de les halhes sense descriure un lloc concret. Condò explica: “A qui no ho hagi vist may, li semblaria que són dimonis escapats del infern, majorment si s’esqueyen en algun punt de d’hont se veuen set ò vuyt pobles. Acabada la festa, porten tots lo cap de la falla á sos horts, para que, com a beneyta que és hi tinguen millor cullita”.

Entre les descripcions més antigues tenim la de Joaquim Morelló (1904:169) sobre Isil: “entre els costums típics del país es pot citar la dels fallaires, que es conserva amb més integritat al poble de Gil. Consisteix a córrer la nit de Sant Joan amb les falles enceses des d’un punt determinat de la muntanya fins al poble. Falla és un tronc de pi jove dividit d’una punta i tatxonat de teies. A l’entrada del poble són esperats per les noies, que així que van arribant els ofereixen un ram i una copa de vi. Quan tots han arribat a la plaça dipositen les falles sobre unes sobre les altres, quedant fet el foc de Sant Joan. Les noies comencen a ballar com una una sardana al voltant del foc, i amb els seus cants indiquen als fallaires quan poden entrar a la dansa.

Entre els anys 1941 i 1948. En concret, Joan Amades descriu les festes de diversos pobles pirinencs, en especial les d’Isil, Esterri d’Àneu i Vilaller. Sobre Isil diu “aquest costum, sobretot a Isil, és ben viu encara, i l’any 1949 hi va haver-hi 53 fallaires” (1953, vol. IV:51), tot i que les presenta sobretot com una festa de “la fadrinalla”. També fa descripcions de les rodes de foc a Andorra i a la Val d’Aran. Més endavant, l’any 1958, és el folklorista Joan Amades qui ho explica fent referència a les falles a l’hora de relatar les tradicions del dia 23 de juny. En el cas d’Andorra ho descrivia així: “els infants fan falles amb escorça d’àlber i amb la primera pela de bedoll. Les fan rodar enlaire, mentre estan enceses, amb una rapidesa vertiginosa, i produeixen l’efecte d’una roda guspirejant, que escampa claror i foc per l’infinit. Aquestes falles, enceses enmig de la pregona fosca dels boscos, es destaquen fantàsticament i produeixen un efecte veritablement dantesc.”

Les primeres descripcions de les festes a Occitània

A Occitania, també alguns folkloristes i estudiosos locals s’interessaren per aquests costums segons una visió de vegades romàntica, de vegades simbolista i relacionant-ho amb costums “primitives”, com Édouard Piette o Julien Sacaze (1877), fundador de la Société des Études du Comminges. Aquests deien a La montagne d’Espiaup (1877: 249-250) que “el culte al foc primitiu ha deixat moltes petjades a la Vall del Larboust. El cristianisme s’ha apropiat de certes pràctiques purificant-les; però en diverses localitats, el culte primitiu encara existeix i els habitants el practiquen inconscientment. Avui en dia, a la comuna de Casaus de Larbost, a partir del 20 o 21 de juny, i durant quatre o cinc nits successives, els pastors es reuneixen a les crestes de la muntanya ďArrouy (…) Cadascú porta un brandó d’avet (halha) i l’oneja sobre els seus caps descrivint cercles lluminosos, tot descendint  junts des de la Bach de Cadaou fins al poble (…).

Fins fa poc, a Castilhon de Larbost, la vigília del dia de Sant Joan, quan el sacerdot va encendre el foc al brandó prop del poble, es va encendre un brandó rival a la muntanya, al cim de l’Artigom (…)  Encara es fa a Luishòn (…) però només els joves i els nens participen en aquesta festa acompanyats de balls i crits salvatges. En totes les comunes del Larbost, l’arbre de Sant Joan s’erigeix amb un any d’antelació i sempre es fa, es diu, pel matrimoni més recent. A Luishòn tenen el singular costum de tancar serps que s’escapen xiulant, quan senten la flama que puja cap a elles. Una creença generalitzada al Larbost és que un petit tros de fusta carbonitzada, del brandó, desvia llamps i esperits malignes de la casa, on es conserva piadosament”.

Les festes en crisi

Tot i l’antiguitat de la festa, es va produir una certa crisi ja des de finals el segle XIX, com hem vist en les descripcions anteriors. Hi fa referència també el farmacèutic de Graus, Vicente Castán, en ocasió d’una visita que va fer al Pont de Suert a les acaballes del segle XIX, època en que ja havien perdut importància: “Todo cae en desuso, y las fallas de origen tradicional pierden nombre e importancia con el transcurso del tiempo; sólo en la mente de algunos se conserva el recuerdo de lo que fueron”. Fou als anys de la postguerra, no obstant, quan la festa entra en plena decadència, a un costat i un altre de la frontera, i moltes festes van deixar de fer-se en les dècades de 1950-1960, coincidint amb la despoblació i la crisi de la societat pirinenca.

Les falles podrien haver-se mantingut als pobles en què formaven part de la festa major i en d’altres casos, com a Isil,

per la popularització que havien tingut gràcies als treballs dels folkloristes, en especial de Violant i Simorra. Isil, malgrat haver mantingut la festa, també va haver de fer front a uns anys complicats, en què el poble comptava amb molt poca gent per anar a fer falles, però també per a baixar- les.

A la banda francesa, aquesta sensació de ruptura no és tan significativa: els responsables de les festes assenyalen una continuïtat històrica sense discontinuïtats, a excepció d’alguns anys concrets (excepte el 2013 amb les inundacions i el 2020-2021 en el context de la COVID-19). En alguns pobles, però. Però el territori dels brandons s’estenia més enllà de l’actual Varosa i Comenge, aproximadament al sud d’una línia que connectava Lanamesa amb Saliàs deth Salat, però aquesta pràctica va disminuir durant el segle XX i el territori dels brandons va quedar reduït.

Falles d’Isil, Pallars Sobirà. Fotografia: Català-Roca, 1957
Falles d’Isil, Pallars Sobirà. Fotografia: Català-Roca, 1957

La recuperació i reinvenció de les festes

Posteriorment, des dels anys 1990, i en alguns casos ja en ple segle XXI, les festivitats es van recuperar en molts pobles, actualitzant-se i fins i tot reinventant nombroses pràctiques, donant-los el format actual. Aquest redescobriment va estar impulsat per factors diferents, com la reivindicació d’identitats locals i regionals a Catalunya o a Andorra, l’expansió econòmica dels pobles pirinencs gràcies al turisme i una conscienciació al voltant del PCI per forjar una construcció d’identitat pirinenca transfronterera. Des d’aquests anys, s’han anat realitzant accions de promoció de les festes que van portar a incentivar la seva recuperació en més poblacions.

De tota manera, els processos no han estat els mateixos a tots els pobles, i mentre que en uns continuen sent celebracions íntimes circumscrites a la comunitat local, en d’altres han evolucionat cap a celebracions molt massives amb una important presència de turisme. Sigui com sigui, en totes aquestes recuperacions hi ha tres denominadors comuns: la voluntat de proporcionar nous elements d’identitat local davant d’una societat global, la presència de grups de noves generacions que van impulsar accions per tornar a celebrar festes ja en desús, i el prestigi social que han anat tenint les festes del foc als Pirineus. En tot els casos, però, les festes s’han reactualitzat, revaloritzant els elements comuns de les falles com les baixades de les falles o els brandons.

Falles Isil, 1986. TVE Comarques

Falles Isil, 1986. TVE Comarques

La patrimonialització de les festes i la inscripció a la UNESCO

Junt amb els processos de recuperació de les festes, aquestes es varen revaloritzar com a element patrimonial. A Catalunya, Andorra, Aragó i França, els diferents governs varen anar declarant-les com a elements patrimonials, el que contribuí a la seva difusió i prestigi. Les festes, però continuaven sent un element sobretot local. Va ser el procés de la candidatura de la UNESCO el que va contribuir a la seva difusió. En tot cas, les festes, que tenien originàriament només un caràcter local, van anar articulant-se com un element distintiu de la identitat pirinenca, reivindicant-se el seu caràcter interfronterer com un patrimoni comú. En aquest procés, el moment més destacat va ser la preparació de la candidatura.

Presentada pel Govern d’Andorra, va unir 63 poblacions d’Andorra, Catalunya, Aragó, i Occitania que celebren aquestes festes. La preparació de la candidatura va comportar un esforç de col·laboració entre les comunitats fallaires i els governs. La seva presentació va implicar tot un exercici de geopolítica, però també d’ articulació d’ un discurs comú per a unes festes que com hem vist presenten elements comuns, però són, alhora, diferents. Trobar una denominació en comú (finalment “Festes del Foc del Solstici d’Estiu dels Pirineus”) va ser també tot un repte.

La festa després de la UNESCO

Després de la inscripció per la UNESCO, diversos fets han marcat l’evolució de la festa. D’una banda, les trobades entre poblacions diferents han proliferat, sobretot gràcies a l’Associació Cultural de Municipis Fallaires dels Pirineus (que inclou Catalunya i Aragó), i el procés de creació d’una Coordinadora de Fallaires amb voluntat de ser transfronterera. A Andorra, els col·lectius fallaires van crear el 2017 la Taula nacional de falles de les Valls d’Andorra amb l’objectiu de convertir-se en l’eina per salvaguardar i divulgar la festa de les falles. La Taula estableix estratègies de treball conjuntes amb el Departament de Patrimoni Cultural d’Andorra per dur a terme projectes de transmissió i garantir-ne la seva continuïtat… D’aquesta manera, Andorra vetlla per aconseguir la participació directa més àmplia possible de les associacions, els grups i els individus que creen, mantenen i transmeten l’element festiu, i per associar-los activament a la seva gestió.

Estudis recents sobre les festes del foc

Recentment, s’han fet nombrosos estudis i publicacions sobre les festes, amb autors molt diversos com Sergi Ricart i Xavier Farré (2012 i 2016), Jordi Alsina i Lluís Ràfols (2019), Oriol Riart i Sebastià Jordà (2015), Albert Roig (2017), Xavier Pedrals (2017), Mireia Guil (2021), Patricia Heineiger-Castéret (2017), Roberto Serrano i Xavier Farré (2017), Bernat Menetrier (2018), entre molts d’altres. Consulteu la secció de Bibliografia d’aquest Museu Virtual.

També s’han realitzat un gran nombre de vídeos, reportatges i cobertura informativa que abans era molt més limitada.

Fia faia. Bagà, 2021. Fotografia: Xavier Roigé

Fia faia. Bagà, 2021. Fotografia: Xavier Roigé