Passat e present

Que sembla impossible de definir dab precision era origina deras hèstas. Segon Xavier Pedrals, un document del sègle Xen de l’Archiu de l’Abadia de Montserrat nos parlava del luòc de descenuda des halhas a Bagà, dins una tor encara conservada ont s’alugariá simbolicament eth huèc. Referéncias mai precisas sus es halhas se trobarián en un document trobat ath Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell per Carles Gascón, qu’ei deth 5 de heurèr de 1543 e que’s refereish a ua senténcia arbitrala establida entre eth capítou d’Urgell, eth avesque  e era Ciutat d’Urgell, qu’assenhala uns conflictes entre duas comunautats diferentas, era de Torres e era d’Alàs que coma ac ditz eth tèxte, avia provocat mòrts e herits. Eth conflicte qu’èra pr’amor dera celebracion de fars e falles, e que sembla qu’èra provocat pera juridiccion concreta deth endret on ac volian celebrar eths uns e eths autes. Entre d’autas conclusions, era senténcia arbitrala qu’indica que d’ara-enlà, eths abitants de Torres non poiràn hèr fars e falles en territòri d’Alàs, e eths d’Alàs non les poiràn hèr tanpòc en territòri de Torres. Una autra constància, deth 1763, ei un document de Vilaller on e’s hè referéncia ara celebracion deras halhas.

Deth costat gascon deth Pirenèus, d’après eth istorian Serge Brunet, eths archius que balharian he d’ua peleja entà  Sent Joan entre Sent Bertran de Comenge e Vrathcabèra (Comenge) en 1344 : un archiu judiciari dera cort deth senescau de Tolosa que tracta d’un conflicte entre eths abitants d’aquestis dus vilatges, pendent era celebracion deras hèstas de Sent Joan. E per tant que quauquas honts haçan mecion dera preséncia de hars e halhars ara Epòca Modèrna, eras descripcions mès precisas sus era sua celebracion no’s tròban cap qu’ara fin deth sègle XIXau e ath començament deth sègle XXau.

En tot cas, coma ac senhalan Riart e Jordà, que sembla ua paradòxe que i  auja tant pòca preséncia documentària dera hèsta quasi dinc ath sègle XXau.

En Catalonha, Andòrra e Aragon, eths estudis deth folklòre que horen eras prumèras descripcions mès detalhadas sus eras hèstas deth huec.

En 1896, eth escrivaire aranés Jusèp Condò Sambeat que publiquèc ath Centre Excursionista de Catalunya un article a on descriu  era hèsta deras halhes sense descríver un lòc concret. Condò qu’explica : “Entà qui non ac a jamès vist, que’u semblaria que son demons escapadis deth in·hèrn, soent que’s botan per quauquis punts d’a on se veden sèt o ueit vilatges. Era hèsta acabada, que’s pòrtan totis eth cap dera halha aths sons casaus, entà que, coma ua benedeccion que les balhe mès bona cuelhuda”.

Entre eras descripcions eras mès vielhas qu’avem era de Joaquim Morelló (1904:169) sus Isil: “deras costumas tipicas deth país que’s pòt citar era deths halhaires, que’s manten dab  fòrça integritat en vilatge de Gil. Que consisteish a córrer era net de Sent Joan dab eras halhas alhamadas dempús un punt determinat dera montanha dinc ath vilatge. Era halha qu’ei un tronc de pin joen dividit en un costat e shasclat dab tedas. Ara entrada deth vilatge, que son demorats peras gojatas, que les aufreishen un boquet e un veire de vin. Quan son totis arribats sus era plaça, qu’apièlan eras halhas eras uas capsús eras autas ; atau, que’s hèn eth huec de Sent Joan. Eras gojatas que començan a dançar coma ua sardana ath torn deth huec, e dab eths sons cants qu’indican aths halhaires ce quan pòden entrar ena dança.

Entre 1941 e 1948, Joan Amades que descriu eras hèstas en uns quantis vilatges pirenencs, e especialament eras d’Isil, d’Esterri d’Àneu e de Vilaller. Entà Isil, que ditz “aquera costuma, sustot a Isil, qu’ei encara plan viva, en 1949 que i avec 53 halhaires” (1953, vol. IV:51), qu’ac presenta sustot coma eras hèsta dera joenessa celibatària. Que hè tanben descripcions deras arròdas de huec en Andòrra e ena Val d’Aran. En 1958, qu’ei tostemps eth folklorista Joan Amades que hè referéncia aras halhas, ath moment d’explicar eras tradicions deth 23 de junh. En cas d’Andòrra qu’ac descriu atau : “eths mainatges que hèn halhas dab pèlas d’aubar e dab era prumèra pèla deth bedoth. Que las hèn arrodar en aire, quan son alhamadas, dab ua rapiditat vertiginosa, e que produeishen atau eth efèt d’ua arròda lugrejanta, que’escampa claror e huec peth infinit. Aqueras halhas, alhamadas ath miei dera escur deths bòsquis, que’s destacan fantasticament e que dan un efèt vertadèrament dantèsc.”

En Occitania tanben, bèris folkloristas e sabents locaus que s’interessèren ad aqueras tradicions segon ua vision bèthcòp romantica, bèthcòp simbolista e en arreligà’c dab costumas “primitivas”, coma Édouard Piette o Julien Sacaze (1877), fondador dera Societat deths Estudis deth Comenge. Aquestis que diguian qu’ena montanha d’Espiòu (1877: 249-250) “eth culte deth huec primitiu qu’a deishat plan de piadas ena Vath deth Larbost. Eth crestianisme que s’a apropiat cèrtas practicas en purificar-las ; mès en divèrsas localitats, eth culte primitiu qu’exista encara e eths abitants que’u practican inconscientament. Aué, ena comuna de Cadau de Larbost, a partir deth 20 o deth 21 de junh, e pendent quate o cinc nets de tira, eths pastors que s’amassan ath cap, dera montanha d’Autarroi (…) Cada-un que pòrta ua halha d’avet que hè tornejar per dessús eth son cap, en tot hèr cèrcles de lum, en tot devarar amassa dera Vath de Cadau dinc ath vilatge (…).

Guaire de temps a, a Castilhon de Larbost, era velha deth dia de Sent Joan, quan eth curè alugava eth halhar benadit pròishi deth vilatge, que s’alugava un halhar rivau ena montanha, ath cap des Artigons (…)  Que’s hè encara a Luishon (…) mès non i participan cap qu’eths joenis e qu’eths mainatatges, ad aquera  hèsta acompanhada de danças e de crits sauvatges. En totas eras comunas deth Larbost, eth halhar de Sent Joan que’s quilha un an ath devant e que son tostemps eths darrèris maridadis que’u balhan. A Luishon, qu’an ua costuma singulara, que i embarran sèrps que s’escapan en tot shiular, quan senten era hlama que puja cap ad eras. Ua credença generalizada en Larbost qu’ei que un trocet de lenha carbonizada deth halhar que vira eths limbrets e eths maishantis esperits dera maison, on e’s sauva piosament”.

Mès tard, de cap aras annadas 1990, e bèthcòp ja en plen sègle XXIau, eras hèstas que s’arrelancèren en fòrça vilatges, que s’actualizèren o que s’arreinventèren nombrosas practicas, entà balhar eth format actuau. Aquera arredescobèrta qu’estèc impulsada per factors diferentis, com era reivindicacion d’identitats localas e regionalas en Catalonha o en Andòrra, era expansion economica deths vilatges pirenencs, gràcias ath torisme i ua conscientizacion ath torn deth PCI entà horgar ua construccion d’identitat pirenenca transfronterera.

Dempús aqueras annadas, que s’an arrealizat accions de promocion deras hèstas qu’encoratjavan era sua recuperacion en d’autas localitats. De tota faiçon, eths processuses non son cap pertot eths madeishis, mentre que, en quauquis viltages, contunhan d’èster celebracions intimas circonscritas ara comunautat locala, en d’autis qu’an tirat cap a celebracions mès massivas, dab ua  gran part de torisme.

Quinas que sian, en totas aqueras reviscoladas que i a tres denominators comuns : era volentat de hornir naus elements d’identitat locala devant ua societat globala, era preséncia de grops de navèras generacions qu’impulsan accions entà tornar celebrar hèstas ja passadas d’usatge, e eth prestigi sociau qu’an avut eras hèstas deth huec en eths Pirenèus. Un shinhau pertot, eras hèstas que s’an arreviscolat en arreactualizar e en revalorizar eths elements comuns deras halhas coma eras baishadas deras halhas o eths hars e halhars.

En aquera arrelançada deras hèstas, que i horen revalorizadas coma element patrimoniau. En Catalonha, Andòrra, Aragon e França (Occitania), eths diferentis governaments que les declarèren coma elements patrimoniaus, çò que contribuic ara sua difusion e ath son prestigi. Mès eras hèstas que demoravan un element sustot locau. Que hoc eth processus dera candidatura dera UNESCO qu’ajudèc hòrt ara sua difusion. En tot cas, eras hèstas, n’avian cap, ara origina, que un caractèr locau, que s’articulèren coma un element distinctiu dera identitat pirenenca, que s’arreivindica eth son caractèr interfronterèr coma un patrimòni comun. En aqueth caminament, eth moment eth mès importent qu’estèc era preparacion dera candidatura.

Presentada peth Governament d’Andòrra, qu’amassèc 63 localitats d’Andòrra, de Catalonha, d’Aragon e d’Occitania que celèbran aqueras hèstas. Era preparacion dera candidatura que comportèc un esfòrç de collaboracion entre eths comunautats halhairas e eths governaments. Era sua presentacion que demandèc tot un exercici de geopolitica, mès tanben d’articulacion d’un discors comun sus eras hèstas que, coma ac avem vist, presentan elements, mès que son plan diferentas. Trobar ua denominacion en comun (finalament «Hèstas deth Huec deth Solstici d’Estiu deths Pirenèus») qu’estèc tot un trebalh.